La Festa Major de l’Esbart
Dansaire de Rubí
Set mesos dia per dia. Feia set
mesos que sortíem de “La Sala” de Rubí amb l’ànim reconfortat després de veure
el que seria la primera part de l’espectacle que l’Esbart estava preparant, un
espectacle de tall absolutament tradicional amb el qual el Jordi Rubio,
director artístic de l’Esbart, ens emplaçava a seguir el renovat cos de dansa
rubinenc en la sempre apassionant aventura d’iniciar un camí. He utilitzat la
paraula aventura i potser no sigui del tot correcte; l’aventura deixa part de
l’èxit final a l’atzar, i el Jordi Rubio, els seus ajudants l’Adriana Monté i
el Carles Janer, i tot l’equip de l’Esbart tenien ben clar que el seu objectiu
només l’assolirien amb treball, dedicació i el punt d’il·lusió que sempre han
de tenir aquests projectes.
L’Esbart Dansaire de Rubí ha dedicat aquests
set mesos a donar forma a la segona part de l’espectacle a la vegada que polia
els detalls que les preestrenes havien fet aflorar. La cita era pel dia de sant
Pere, Festa Major de Rubí, i per Festa Major també cal ballar “Gitanes”. La
proposta quedava doncs ben plantejada: Ens veiem a l’amfiteatre del Castell, la
nit del 29 de juny. Us presentarem el nou “Som i serem, del punt pla a la
jota”. I allà que vam anar i allà ens els vam trobar. Deixeu-nos explicar una
mica aquest “Som i serem”.
Una primera part amb vuit danses
o recreacions arrelades al principat en què s’alternen els balls corals amb els
de parelles solistes. Una primera prova de foc important per als joves
dansaires; l’amfiteatre del Castell imposa i gairebé ple, encara imposa més. El
cos de dansa va controlar i superar bé el repte i els que vam ser a “La Sala”
set mesos abans ens vam adonar del progrés inqüestionable que el treball de
l’Esbart havia aconseguit.
La segona part de “Som i serem” es dedica a danses
de la Catalunya Nova, i es recuperen dos muntatges de l’Eduard Ventura
(“Dansades de la Terra Alta” i “Balls de dolçaina”) i la brillant “Jota de la
Ribera” de l’Albert Sans. Aquestes tres reposicions acompanyen les estrenes de
l’espectacle, ambdues amb instrumentació i harmonització de Ferran Martínez,
disseny de vestuari de Pau Fernández i coreografia de Jordi Rubio: “Fandango” i
“Dia de festa al Montsià”. Com que són les noves ens hi aturarem unes línies:
“Fandango” és una coreografia arriscada en què pren paper important el joc que
les balladores fan amb els seus mantons. Cal assenyalar la solvència amb què
les joves dansaires van resoldre el repte. Ens va quedar la sensació que a mida
que “Fandango” es vagi representant assolirà un lloc destacat en el catàleg del
programa dels de Rubí. De “Dia de festa al Montsià”, el primer que se’n pot dir
és que té un nom més que encertat; el joc constant entre els dos grups de
balladors i la sensació que s’ho estan passant d’allò més bé tot ballant jotes
encomanen les ganes de festa al públic. Una coreografia popular, d’aquelles que
realment podrien haver estat així i que resulta engrescadora i divertida.
a hem dit que era Festa Major a Rubí, i
tocaven “Gitanes” i les vam tenir a la tercera part. Tot i que sense les
introductòries comparses de personatges (diablots i vells), però amb tot
l’esperit de festa que sempre destil·len. Dues bones idees, compartir la menta
i les bengales finals, que no vam saber entendre massa des del públic i que
tenien la intenció d’afegir un punt de festa compartit. Ben segur que en
properes edicions ambdues propostes repetiran i ens sortiran millor.
La crònica de la ballada de Festa Major la
tancaria el president de l’Esbart Dansaire de Rubí, el Joan Camps, amb un
sentit agraïment a dansaires, director, ajudants i equip tècnic així com al
suport institucional. Amb el seu habitual to col·loquial, el Joan Camps ens va
fer compartir el sentit de felicitat que tots els membres de l’Esbart de Rubí
havien de tenir. S’ho mereixien i s’ho van guanyar.
I tot semblar que la crònica d’una ballada ja
s’ha acabat, valgui la pena posar-hi algun afegitó. Hem dit que el cos de dansa
de l’Esbart Dansaire de Rubí és un cos de dansa renovat i jove, molt jove.
Alguns dels seus dansaires no compten amb més de tres actuacions en el seu
currículum i per la gran majoria la de Sant Pere va ser la seva primera amb
acompanyament musical de cobla en directe. Tot plegat ve a dir que a l’escenari
no hi ha el que en diríem dansaires referents, aquells veterans que poden
solucionar un imprevist gairebé amb una mirada, però ja es va detectant en els
nous dansaires rubinencs la frescor, la il·lusió i el gaudi que sempre han
estat bandera de l’Esbart. No els van descentrar ni alguna inoportuna lesió ni
els canvis que aquesta va comportar. I es van adaptar perfectament a un
escenari amb unes dimensions prou respectables.
Seria injust no fer esment a la feina de la
Cobla la Principal del Llobregat, d’en Robert Armengol a les timbales i la
caixa i la feliç recuperació en la direcció musical del mestre Jordi Núñez, la
seva feina va ser complement perfecte a la del cos de dansa de l’Esbart.
No seria fidel al meu estil directe d’explicar
les coses si no comentés la innovadora manera d’introduir les danses, amb veu
enregistrada i suport de projeccions. Ja fa temps que procuro donar la
benvinguda a tota nova proposta, aquesta ho és i, tot i que encara no tinc clar
si ens manté dins l’espectacle o ens distreu, la seguiré amb atenció. En la
línia d’innovació hi afegiré el disseny d’il·luminació, gens convencional i que
a vegades semblava partir l’escenari en dos, potser amb la intenció de crear-hi
dos ambients. Tal vegada em va sobtar més pel fet que l’espectacle en si tenia
una posada en escena ben tradicional.
La reflexió final no pot ser cap altra que la
de felicitar l’Esbart Dansaire de Rubí; no és fàcil renovar-se i fer-ho amb un
passat recent potent encara menys, però aquest mateix passat i els que el van
precedir han de ser l’aval i el suport perquè aquests joves dansaires (no em
cansaré mai de remarcar-ne la joventut) assoleixin els objectius que s’han
marcat. De moment ja han lluït els vestuaris creats per Maria Carbonell, Ramon
Trabal, Pau Fernández... ja han ballat les coreografies de l’Albert Sans,
l’Eduard Ventura, el Manuel Cubeles, el Jordi Rubio... I ho han fet fent lluir
els vestits i fent lluir les coreografies. Tenen molt camí per recórrer, tenen
molta feina per fer, però tenen tot un futur per davant i l’han de saber
aprofitar, perquè no dubto que voler, ho volen. El seu director, en Jordi
Rubio, i els seus ajudants, l’Adriana Monté i el Carles Janer, viuen amb passió
l’Esbart, el prioritzen i ben segur que els dansaires sabran fer honor a la
seva dedicació i a la història del mateix Esbart.
Per a mi, tot el que he intentat explicar
justifica el subtítol d’aquesta crònica, perquè si era Festa Major de Rubí,
l’Esbart en va saber fer la seva, de festa. Públic (amb nodrida presència
d’exdansaires) i dansaires en comunió perfecta gaudint de la dansa tradicional
del nostre país. Una vetllada veritable Festa Major de l’Esbart Dansaire de
Rubí.
Deixeu-me dir una cosa personal: Gràcies per
deixar que us l’expliqui!
Textos de Josep Maria Fuentes i Ros, Activista de l'àmbit dels Esbarts
Fotografia de Enric Monté
